SELECCIÓ ESPAI NIVI 2027

Els 10 projectes seleccionats en PAM!26 que participaran en la mostra de Espai Nivi de 2027 són els següents:

Escorar sense sotsobrar. Azzahara López
Un món alternatiu per a unes criatures. Sofía Heras Montes
Desplegar-se en la línia de puntetes. Álex Jover
No és un cicle, és una espiral. Celia Marco
No hi ha on amagar-se. Carmen Andreu
NON DEIXES QUE BAILE! Andrés Urbieta
Amic que no dona i navaixa que no talla, res importa. Marina Íñiguez
Mecàniques d’expansió i subjecció. Iván Arana
L’hanel. Marta Moscardó
METAdatos. Patricia Soto i Núria Vara

Escorar sense sotsobrar. Azzahara López

Hi ha estructures que no es veuen perquè estan
davall, darrere, abans.
No se solen exhibir.
Però sostenen.

En l’arquitectura naval, la quilla és un element fundacional ocult sota la superfície de l’aigua, invisible. La seua funció és vital: actua com el contrapés silenciós del pal i de la força del vent sobre les veles. Permet que un veler pot escorar -inclinar-se davant la força del vent- sense arribar a sotsobrar – afonar-se.
Desplaçant objectes tècnics de la navegació a vela cap al terreny simbòlic, es busca una reflexió visual sobre l’invisible que sostenen enfront del vent i la tempesta, en diàleg amb el visible.
Dos quilles foses en bronze. Una peça foradada, fruit de l’atzar, evidència un acte de resistència i honestedat brutal. Com sostindrà esta quilla les seues veles? El procés artístic es planteja ací no com una cura miraculosa, sinó com una reflexió sobre l’imprevist, la imperfecció i els espais de foscor necessaris on el trauma es *transmuta.
L’accident i la ferida no van ser desitjats. *Estaresiliencia no és ingènua. La quilla trencada és com una cicatriu en bronze, «una història sobre el dolor, la ferida, la curació»
(Smith, 2024).

Un món alternatiu per a unes criatures. Sofía Heras Montes

En este univers, el visible mai es revela per complet. S’establix un diàleg entre les pintures d’aerògraf i les escultures de ceràmica que configuren un mateix paisatge imaginat. Les peces estan travessades per la incertesa i per un procés guiat per la intuïció. Sorgixen així de l’interés per construir un univers propi on l’ambigüitat visual i l’artifici funcionen com a eixos fonamentals, donant peu, d’esta manera, a qüestionar allò que estem veient. La renúncia a l’esbós previ permet que les formes emergisquen des de la taca, els residus visuals i les associacions de l’inconscient.
Les pintures, parcialment desenfocades i embolicades en una atmosfera de boira, no permeten reconéixer del tot el que s’observa, desplaçant la mirada cap a un territori inestable. No es tracta de representar este món de manera literal, sinó de suggerir i activar un imaginari on el fictici i el real s’entrellacen.
El desenfocament, present en les peces d’aerògraf, reforça la idea d’un paisatge difús, oníric o artificial, pròxim a vistes microscòpiques o interiors ampliats. Les peces escultòriques, d’acabat brillant i irregular, evoquen organismes en creixement, mutació o descomposició, generant una atmosfera inquietant on les formes semblen transformar-se contínuament.

Desplegar-se en la línia de puntetes. Álex Jover

Un món que es partix en dos. Dos llindars de mutació.
Caure per a poder tornar a caure conjumina el significat de l’ascensió. Més enllà-contra l’afectivitat capitalista i com a oposat a la producció industrial, l’esdevenir del greixum dissident dels abajocomunes. Allunyar-se del punt de partida imposat per la recta cisheteropatriarcal normativa cap a un no-destine no revelat. Desfer certeses és mutar en el buit. Habitar l’indeterminat a través de la corporalitat com a veritat i lloc d’emergència de la història, una que circula en els nostres moviments, com a arxius que som, somateca.
Arquitectura-cos.
Desviament com a obertura de possibilitat a la fugida, els «fora de» les disjuntives de l’un i l’altre. La perversió del desig, el declivi de les
mercaderies, el queer de la dissociació entre ús i valor. Totes les coses convergixen en una sola identitat: l’aigua. Per efecte de la distància es percep grisa. El to explica quins animals ixen d’eixes profunditats i per què són agents poderosos. Els corrents sempre seguixen el seu curs, seguixen el seu curs amb un altre nom.

No és un cicle, és una espiral. Celia Marco

La vida no vuelve, se transforma y transita la materia.
Germina, desborda, gotea, se evapora, amanece un nuevo día.
La entrega de la lágrima, la aceptación más absoluta del cambio.
Siempre nos quedarán los huesos.
Aquí la materia no es soporte, ella actúa, decide y acompaña.
Nos entregamos al proceso.
Un refugio emerge, un espacio blando, íntimo, flexible.
Un lugar para recogerse donde la imaginación protege.
La naturaleza de la Vida/Muerte/Vida.
No tiene principio y final, se desplaza como una espiral.
Un movimiento en el que la pérdida se transita y la materia es posibilidad.

No hi ha on amagar-se. Carmen Andreu

Estes peces naixen d’un camp que ja no produïx. De mans que removien la terra, seguint els cicles de l’agricultura, gestos que donaven forma al paisatge. El camp era llavors un lloc de producció, d’esforç i espera. Les plantes migren i la terra es reordena. En este paisatge transformat, la utilitat ja no organitza. Matèria que, despullada de funció, revela altres modes de presència. Este és el poder d’inventiva de la naturalesa.

Qualsevol arbre podria servir per a vigilar els voltants. Però l’ocell triarà un només que d’algun mode es tornarà el punt més important. El lloc des del qual farà notar la seua presència. En eixos territoris que només existixen si són cantats.

NON DEIXES QUE BAILE! Andrés Urbieta

Materials heterogenis, inconnexos, dispars, a l’espera de trobar-se, transiten, sense itinerari, per un camí que els agita, els esqueixa, els acobla, dibuixant una trajectòria on el dispar va trobant el seu lloc en una mateixa sintonia.
Fibres orgàniques, minerals, restes urbanes i estructures de conducció, s’acoblen, s’enllacen, mostrant afinitat en la seua naturalesa, en un joc d’interdependències i connectivitat des d’on existir.
Pells que muden en unes altres, volums desplaçats, es *compenetran i creen un espai on la matèria es fa empelt, guanya continuïtat i desborda els seus límits. La soldadura actua i la prolongació convertix la fractura en possibilitat de ser, en encaix, mútua dependència.
Sense trajectòria prefixada, pura deriva, la qual cosa era, es va vestint de noves condicions, formes que es (amb)fonen sota una mateixa respiració, entitats híbrides nascudes del contacte. No ballen, se sostenen en el seu *mútua necessitat, formant un sistema circulatori de connexions vives. En el seu desenrotllament, els organismes modulars continuen buscant-se a través d’un nou punt d’unió. Unió que assenta i fixa, troba la forma, l’hàbitat, on els sons són melodia i les paraules, narració. Interconnexió transcendent dels limites de la forma i l’espai. Senar *deixes que ball!

Amic que no dona i navaixa que no talla, res importa. Marina Íñiguez

Configurada com un cos tèxtil, la peça activa un saber artesanal en procés de desaparició, recuperat a través de l’ús del vímet i de les xarxes de transmissió que el sostenen.

La navaixa esdevé així un objecte poètic, despullat de la seua funció, on el gest de tallar se substituïx pel de entrellaçar. En este context, l’obra no sols assenyala la pèrdua de la tradició, sinó que la reactiva,generant vincles entre matèria, memòria i territori. Al seu torn, tensiona els límits entre art i artesania, situant-se en un espai híbrid on l’heretat adquirix un nou sentit. El perill ja no residix en l’acció, sinó en el que es perd.

Mecàniques d’expansió i subjecció. Iván Arana

Este projecte artístic investiga la construcció del cos, específicament el *transmasculino, en relació amb les materialitats, dispositius i arquitectures presents en espais subculturales queer vinculats al BDSM. El punt de partida se situa en la concepció d’este com una superfície permeable i en transformació, que s’estén a través d’objectes fetitxe com a arnesos, cordes, làtex o pròtesis, mediant i reconfigurant l’experiència del desig.
A través de l’escultura instalativa, en diàleg amb la fotografia i la serigrafia, el treball es desenrotlla des de la fricció amb els materials, activant les seues dimensions físiques i simbòliques. En eixe contacte emergixen tensions entre control, vulnerabilitat i plaer que afecten la manera en què l’obra se sosté, s’exposa i es percep.
La pràctica s’articula des de l’autoreferencialitat, on la implicació directa en els processos de producció resulta clau per a atendre les condicions físiques i espacials que la fan possible. El projecte se situa en estos contextos com a camp de treball, atenent els seus codis i dinàmiques relacionals, donant lloc a un conjunt de peces on la forma es construïx en contacte, sostinguda per armadures, forçada per la matèria i travessada per intensitats que la desborden.

L’hanel. Marta Moscardó

“Fa falta una casa per a eixir al món, perquè, si no, no hi ha d’on eixir ni a on tornar”
Oxigen, 2026 – Marta Jiménez Serrano
Este projecte naix de l’acte d’abandonar la llar familiar i presenciar la seua absència en cada espai nou que habite. Em trobe buscant en estes noves llars la llum de la “casa desapareguda”, qualsevol evocació que em trasllade a este espai oníric que habita en els meus records.
A través de la pintura i la fotografia, reflexione entorn a l’espai vivencial, tractant de captar estos fragments de llum d’una estada familiar, l’habitació compartida amb la meua germana. Mitjançant la representació del buit i la fragmentació de l’espai, pretenc crear un recorregut per esta habitació revivint esta “casa desapareguda” de la manera en què somie amb tornar a ella. Partint d’un procés de contemplació i silenci, realitze fotografies com a ferramenta de registre de l’instant.
D’esta manera, la composició fotogràfica prèvia funciona com a referència per a realitzar les pintures posteriors, oferint estes un registre plàstic diferent que s’acosta millor a com apreciem esta atmosfera íntima.
Mantenint esta cohesió entre la pintura i la fotografia, la sèrie fotogràfica intenta crear una composició que acoste a l’espectador cap a esta intimitat de l’espai, al mateix temps que li suggerisca tornar a estades passades que habiten en la seua memòria.

METAdatos. Patricia Soto i Núria Vara

La peça consistix en un objecte ceràmic en gres que incorpora diverses pantalles en la seua superfície. Estes mostren fragments de l’empremta digital de les artistes, juntament amb fragments de la informació que ha donat lloc a la forma de l’objecte.
El projecte partix de l’empremta digital entesa com el rastre de dades generat a partir de l’activitat en internet. Esta informació se sintetitza, abstrau i finalment concreta en un promt que retorna un arxiu G-code que s’envia a una impressora 3D per a generar una forma. A partir d’esta, es realitza un motle d’escaiola que permet obtindre la peça final en ceràmica.
La proposta se situa en el marc d’una possible arqueologia contemporània dels sistemes digitals. Enfront d’aproximacions centrades en la materialitat tecnològica, la peça desplaça l’atenció cap a les dades com a restes.
L’empremta digital es planteja així com un registre des del qual llegir formes de presències digitals a partir de traces informacionals.
L’obra introduïx també una reflexió sobre la informació i les seues transformacions. Des de l’extracció de dades fins a la seua traducció en G-*code, la seua impressió i el seu posterior passe a ceràmica, cada canvi de sistema implica una reinterpretació i una pèrdua. La peça es construïx com una cadena de desplaçaments en la qual la informació s’estratifica en capes successives. En este procés, la dada, el llenguatge i l’objecte constituïxen materialitzacions d’una mateixa informació que s’erosiona en passar d’un mitjà a un altre.