Artistes seleccionats:
Els 10 projectes seleccionats en PAM!26 que participaran en PAM!PAM!27 són els següents:
Mata’m, que morirem junts. talarcos
Litotecnias. Lara Ribes Fernández
Hagamos com que torna l’aigua. Claudia Sáez
L’últim gir: llavar una pedra. Sara Reyes
Que la fi del món t’enxampe ballant. Lu. Margalef
Veo veig. La Jeta
A què sona l’espai somiat. Lucía Mir
LA NADEA. Miguel Ángel Sweeney
An die Gaffer. Manuel Monterrubio
Quatre estómacs. Cecilia Serrano Moreno i Valentina Noya Leal
Projectes suplents són:
El voler del blat. Marta Blasco
Arraigados a l’Oblit. MuMa
Peces seleccionades:
Mata’m, que morirem junts. talarcos
Expulse el buit per a sentir-me ple. L’única cosa que assoliment és buidar-me.
Quedarà alguna cosa del meu en tu quan ja no estiguem junts?
Em preocupa pensar que sí.
Et sent en tocar-te. Em pregunte si tu em sents de la mateixa manera.
Si potser em sents.
Serà possible sentir igual quan parlem en llenguatges distints?
Aposte tot a una corda fluixa que ningú sap quan caurà.
Un quasi alguna cosa que mai va arribar a definir-se.
El pesar és menor quan s’està en equilibri. El durar és distint quan
es tracta de desgast. La fé cega de trobar seguretat en el dubte. Dubtar
d’un mateix sembla l’única resposta que no espera res a canvi.
Així sembla fàcil tirar per terra qualsevol rastre d’estabilitat.
El [contenidor] perd el seu fisicidad, s’oblida del seu ]contingut[.
La línia entre qui subjecta i qui és subjectat sembla diluir-se.
potser hi ha l’un per damunt de l’altre quan es parla de contacte?
El cos com a dispositiu. Una bomba sense rellotge que ningú sap quan es desactivarà. Mai vaig saber jugar sense fer soroll.
Litotecnias. Lara Ribes Fernández
Esta instal·lació convida a l’espectador a explorar un microterritori en el qual els límits entre l’artificial i l’originari de la terra s’han desdibuixat. Un món en el qual el geològic, el biològic i el tècnic ja no es poden advertir fàcilment.
A través de la producció escultòrica, es proposa una fusió de diferents materials i procediments industrials contemporanis amb les morfologies i textures pròpies de l’entorn natural, com a parets rocoses o formacions de sedimentació mineral, generant configuracions que al·ludixen a una “naturalesa” irònicament reconstruïda. Este
enfocament es desenrotlla des d’una pràctica experimental i procesual, pròpia d’una investigació oberta que no busca conclusions tancades, sinó activar preguntes i possibles lectures.
Les estalagmites creixen molt lentament, una mitjana d’1 cm cada 100 anys. Estos llargs processos xoquen amb la immediatesa de les tecnologies actuals i futures, així com amb els ritmes de producció. Litotécnicas ens fa qüestionar-nos, des de la pràctica artística, si un futur possible passa per l’acceptació d’esta mescla simbiòtica, però també per una interrogació crítica de les seues implicacions, els límits del progrés i la necessitat de replantejar la nostra relació amb l’entorn.
Hagamos com que torna l’aigua. Claudia Sáez
Tots necessitem una cosa a la qual aferrar-nos. Un lloc al qual pertànyer, una cosa de la qual formar part. En 2012 va deixar de passar l’aigua pel safareig de Mora de Santa Quitería, una pedania de Tobarra, Albacete.
La Milagros tira la goma del reg pa’ que
semble que cau aigua de La *Pilica, en el berenar
de les festes de Santa *Quiteria que la fem
ací. I encara que sabem que és mentida, totes ens
alegrem com si baixara l’aigua de veritat:
Ayyyyy que ve, que ve!!!
El safareig conté una força col·lectiva, una comunitat amb el seu propi llenguatge i expressions, el confessionari, el bressol de la tafaneria, el lloc de treball, el sabó, la lloseta. Recuperar la materialitat d’un lloc viu, la memòria col·lectiva que habita un espai pràcticament abandonat. Només habiten petjades, xicotets actes innocents que anhelen el record.
L’últim gir: llavar una pedra. Sara Reyes
El present projecte es planteja com una continuació de la investigació sobre les relacions entre objecte, matèria i acció. Es para atenció el descartat, seguint la línia de creació escultòrica prèviament desenrotllada entorn de l’objecte trobat i ideat, i es proposa la pedra com a element d’estudi, entenent-la com primera forma elemental que exemplifica i conclou estes idees.
A nivell conceptual, es formulen reflexions sobre l’estètica i concepció del bell. Llavar una pedra: abrillantar la seua superfície i privar-la així de la seua pròpia i complexa definició de bellesa? O mantindre tots els seus rastres i imperfeccions que la condemnen a desaparéixer en el paisatge?.
A nivell constructiu, es realitzen diversos safaretjos de pedres. S’incorporen per a això elements propis de l’imaginari quotidià que són alterats, combinats i resignificats, fins a ser convertits en artefactes absurds subjectes al seu posterior i performativa activació.
La proposta busca establir un marc de treball per a la reflexió teòrica i exploració formal interdisciplinària. A través d’estos mecanismes generadors de moviment estàtic, s’habita de manera lúdica l’ambigüitat inherent a les inquietuds i contradiccions plantejades.
Que la fi del món t’enxampe ballant. Lu Margalef
Que la fi del món t’enxampe ballant busca crear un arxiu artístic de València en l’actual *revival del *indie *sleaze, un fenomen estètic i musical de finals dels 2000 lligat a la cultura del club i les sales de concert. Este fenomen compartix paral·lelismes amb altres èpoques de crisis econòmiques i socials, davant les quals es va respondre amb festa i dissidència.
Després de la ressaca de la pandèmia i amb incertesa cap al futur, algunes comunitats de les noves generacions busquen recuperar el temps perdut i creen xarxes de suport per a enfrontar reptes econòmics, socials, polítics i climàtics. En este context, ens centrem en l’escena musical underground valenciana i explorem els seus llocs de trobada: sales de concerts, clubs, bars i els carrers de la ciutat.
Les obres, a més d’homenatjar persones específiques de l’escena, destaquen moments de connexió, diversió i gaudi a través de la música. Neguen que siguen mers actes hedonistes i els defenen com una resposta a l’aïllament i l’alienació que afecten els jóvens. L’arxiu busca capturar l’essència d’esta escena i mostrar-la com a exemple de comunitat que resistix a temps convulsos vivint la música, la cultura i la festa.
Veo veig. La Jeta
En términos de Michel Foucault, la visibilidad funciona como un mecanismo que se interioriza, donde el sujeto regula su propia conducta en relación a la posibilidad de ser visto.
Desde fuera, se percibe un dispositivo en funcionamiento continuo que es observado tanto por quien mira, como por un sistema de cámaras que registra esa misma acción. La presencia de una máquina en el interior introduce una dimensión opaca del sistema: no se revela completamente su función, pero su actividad constante sugiere un funcionamiento autónomo, como si sostuviera el propio régimen de observación. Actúa como una infraestructura que hace posible la circulación de la mirada, sin necesidad de hacerse plenamente legible. La máquina no sólo es objeto de observación, sino que produce las condiciones mismas bajo las que esta tiene lugar.
De este modo, el espectador ocupa simultáneamente la posición de quien observa y es observado, y la mirada queda capturada y devuelta, haciendo visible el propio acto de vigilar. La mirada deja de ser neutral y se convierte en una forma de implicación.
A què sona l’espai somiat. Lucía Mir
L’anomenada música de les esferes constituïx un dels nuclis fonamentals de la tradició de la música especulativa, entesa com una via de coneixement que articula cosmos, número, ànima i harmonia. Des del pitagorisme fins al Renaixement amb figures com Johannes *Kepler, esta doctrina concep els astres com a cossos en vibració, i les seues òrbites com a estructures sonores invisibles, objecte d’interpretació durant segles entre el físic, el simbòlic i l’imaginari.
En el context contemporani actual, en el qual el món en el qual vivim ha sigut en gran manera descrit, mesurat i delimitat, el que s’obri no és tant una resposta com una pregunta: on se situa el misteri quan tot allò que coneixem ha sigut quasi completament definit.
En este sentit, este projecte s’orienta cap a la busca d’espais que desafien la lògica del donat, on l’ensomni opera com una ferramenta de *desplazamientoy obertura. És ací on emergix la noció d’imaginar un paisatge o un nou lloc, entés no com a evasió del real, sinó com una reformulació poètica que permet pensar i habitar el món des d’altres configuracions possibles.
LA NADEA. Miguel Ángel Sweeney
Taula participativa per a la generació automàtica de discurs artístic buit. Esta obra naix de l’observació crítica d’uns certs entorns acadèmics i artístics on, a vegades, la complexitat del discurs sembla adquirir més pes que la pròpia obra. A través d’una taula de conceptes i fórmules lingüístiques reutilitzables, la peça permet construir infinites justificacions *curatoriales carregades d’abstracció, ambigüitat i solemnitat.
El treball no busca ridiculitzar el pensament artístic, sinó assenyalar com determinats codis del llenguatge contemporani poden convertir-se en una estètica en si mateixa: una maquinària verbal capaç de legitimar quasi qualsevol producció independentment de la seua profunditat, intenció o qualitat material.
El no-res *nadea convertix el buit en mètode i el discurs en objecte artístic. L’espectador participa activament en la fabricació de sentit, enfrontant-se a una pregunta incòmoda: quant del valor de l’art residix realment en l’obra i quant en la manera en què aprenem a nomenar-la?
An die Gaffer. Manuel Monterrubio
El bell es tiba, es refreda, la bellesa és coberta per un vel, es torna enigma. El treball partix dels “els àlbums de bellesa” de l’Emperadriu Elisabeth de Bavier (Sissi) : una acumulació insistent d’imatges (cartes de visite) de dones belles com a mostra de la seua obsessió per la perfecció.
La descontextualització com a desajustament, una suspensió que deté el temps, tornant a l’anacrònic, a un passat que resulta misteriós. La imatge es codifica, es difumina, presentant-se com un espai de visió pausada davant una latent contradicció entre l’hipnòtic i l’incert.
Quatre estómacs. Cecilia Serrano Moreno i Valentina Noya Leal
“Vaca” és l’insult que s’usa per a denominar a les dones grosses i així desplaçar-les de la seua categoria humana. Vacas i dones convergixen, són objectes de consum que són reduïts a trossos per al delit alié, despullant-nos de la possibilitat de ser éssers complets i complexos. Alhora, les vaques són remugants poligástricas i en eixe rumiar podem veure la possibilitat d’un fer diferent, d’un digerir diferent, atés el procés i no necessàriament al resultat com és eixe rumiar en esta societat plagada d’una voràgine d’imatges?
Quatre estómacs planteja una reflexió crítica entorn del consum i l’objectivació de les dones a través de l’analogia de la vaca. Al develar la mirada fragmentària del consumidor plantegem una forma de resistència basada en la repetició per a repensar el tipus de producció que estem vivint. Apel·lem al gest de consumir/alimentar-se per a generar un procés d’assimilació de les imatges i missatges dels quals ens nodrim.