Cartografies de l’Efímer
Matrius i Petjades en el Llindar de la Permanència
Del 8 de febrer al 2 de març de 2025 en Galeria Espai Nivi
Alejandro Mañas García
Laura Silvestre García
Professors de la Universitat Politècnica de València
En el cor de la galeria Espai Nivi, dos artistes emergents, Merche Pereira i Gerard Olivas (2021, Barcelona), ens conviden a explorar els límits del transitori i el permanent a través de les seues obres, fruit del prestigiós premi atorgat per la Galeria en col·laboració amb el Màster de Producció Artística de la Universitat Politècnica de València en PAM!24 XII Mostra de Produccions Artístiques i Multimèdia. Esta exposició, titulada Cartografies de l’Efímer, s’erigix com un testimoniatge visual de la fugacitat i la persistència, entreteixint conceptes d’identitat, repetició i metamorfosi en un diàleg fascinant entre el tangible i l’eteri.
La noció de matriu, central en esta exposició i eix de cohesió dels dos artistes, es presenta com un paradigma de la dualitat entre el permanent i el transitori. En l’àmbit artístic, la matriu tradicionalment ha sigut concebuda com l’origen, el motle primigeni del qual emanen les reproduccions. No obstant això, Pereira i Olives desafien esta concepció, transformant la matriu en un ens mutable, un catalitzador de l’efímer.
La filòsofa Elizabeth Grosz, en la seua obra Architecture from the Outside: Essays on Virtual and Real Space (2001), argumenta que «el temps mateix és la força de la diferenciació» (p. 112). Esta idea ressona profundament en les obres presentades, on la matriu, lluny de ser un element estàtic, es convertix en un agent de canvi i transformació. Els artistes exploren com el pas del temps i la interacció amb l’entorn modifiquen la matriu, generant una narrativa visual que documenta el fugaç.
En la seua creació la petjada, un altre concepte fonamental d’unió, es manifesta com el vestigi del que una vegada va ser, un ressò visual de moments passats. Jacques Derrida, en la seua seminal obra De la gramatología (1967), postula que «la petjada és la diferència que obri l’aparéixer i la significació» (p. 85). En este context, les petjades plasmades en les obres de Pereira i Olives no són meres impressions, sinó portals que connecten diferents temporalitats, convidant a l’espectador a reflexionar sobre la naturalesa efímera de l’existència.
La sèrie La memòria del lloc de Merche Pereira es desplega com un conjunt escultòric que evoca paisatges lunars, jugant magistralment amb les ombres i els gofratges. La seua instal·lació, reminiscente d’un puzle tridimensional, desafia les nocions tradicionals d’escultura, creant un espai on el sòlid i l’eteri convergixen. Pereira utilitza la repetició com a leitmotiv, generant patrons que, paradoxalment, ressalten la unicitat de cada element. Com assenyala Rosalind Krauss en L’originalitat de l’avantguarda i altres mites moderns (1985), «la repetició, lluny de ser una negació de l’originalitat, pot ser la seua mateixa condició de possibilitat» (p. 170). En este sentit, cada iteració en l’obra de Pereira no és una mera còpia, sinó una reinterpretació, una nova petjada en el palimpsest de la seua creació artística. Els gofratges penjats en la paret actuen com un contrapunt silenciós a les escultures, capturant l’essència de l’efímer en la seua superfície. Estes impressions, quasi imperceptibles, requerixen de l’espectador una mirada atenta, convidant-lo a un exercici de contemplació que revela la bellesa del subtil i el transitori.
Per part seua, Gerard Olivas amb la seua sèrie Cúmul, aborda la temàtica de la identitat i el jo com una matriu en constant flux. La seua obra, profundament introspectiva, explora la naturalesa canviant del ser a través d’una sèrie de peces que juguen amb la repetició i la variació. Olives sembla fer ressò de les idees de Judith Butler en El gènere en disputa (1990), on argumenta que «la identitat es construïx performativamente a través d’actes repetitius» (p. 25). En el seu treball, cada iteració d’un motiu o forma no és una simple reproducció, sinó una reafirmació i, simultàniament, una reinterpretació de la identitat.
La serialidad en l’obra d’Olives no és una fi en si mateix, sinó un mitjà per a explorar les infinites possibilitats de l’ésser. Com assenyala Gilles Deleuze en Diferència i repetició (1968), «la repetició no és generalitat» (p. 21). Cada element en la sèrie d’Olives, encara que aparentment similar, conté subtils diferències que parlen de la naturalesa mutable de la identitat i l’experiència humana.
En conjunt, les obres de Pereira i Olives creen un diàleg fascinant entre l’efímer i el permanent que diálogan amb l’espai, l’ésser i el paisatge. Les seues creacions ens recorden que, com suggerix Giorgio Agamben en L’home sense contingut (1970), «l’obra d’art és el lloc on el passat i el futur es troben en un present que no és transició, sinó detenció» (p. 156). Cartografies de l’Efímer no sols presenta objectes artístics, sinó que crea un espai de reflexió on el temps sembla suspendre’s. Les matrius i petjades, lluny de ser elements estàtics, es convertixen en testimoniatges vius de processos en constant evolució. La galeria Espai Nivi, en acollir estes obres, es transforma en un laboratori on l’efímer i el durador coexistixen en un delicat equilibri.
Cartografies de l’Efímer marca una fita significativa en les carreres de Merche Pereira i Gerard Olivas. La seua exploració de la matriu com a vehicle de l’efímer i la petjada com a testimoniatge del transitori no sols demostra una maduresa artística sorprenent per a creadors en les albors de la seua carrera, sinó que també planteja preguntes fonamentals sobre la naturalesa de l’art i l’experiència humana. Esta exposició és un testimoniatge del poder de l’art per a capturar l’intangible, per a fer visible l’invisible. En un món cada vegada més accelerat, on la permanència sembla una quimera, Pereira i Olives ens recorden la bellesa i el valor de l’efímer. Les seues obres ens conviden a detindre’ns, a observar amb atenció, a apreciar els xicotets canvis i les subtils variacions que conformen la textura de la nostra existència.
La galeria Espai Nivi, en apostar per estos jóvens talents, reafirma el seu compromís amb la innovació i l’experimentació en l’art contemporani. Esta exposició no sols és un assoliment per als artistes, sinó també un triomf per a la Galeria i per al Màster de Producció Artística de la Universitat Politècnica de València, demostrant el valor de la col·laboració entre institucions acadèmiques i espais d’exhibició.
Cartografies de l’Efímer ens desafia a reconsiderar les nostres nocions de permanència i canvi, d’identitat i repetició. Ens convida a veure el món, i a nosaltres mateixos, com a matrius en constant evolució, sempre a la vora de la transformació, sempre en el llindar entre el que va ser i el que serà. En este sentit, l’exposició no sols presenta obres d’art, sinó que es convertix en un espill de la nostra pròpia existència, efímera i, no obstant això, profundament significativa.
Bibliografía
Agamben, G. (1970). El hombre sin contenido. Altera.
Butler, J. (1990). El género en disputa. Paidós.
Deleuze, G. (1968). Diferencia y repetición. Amorrortu Editores.
Derrida, J. (1967). De la gramatología. Siglo Veintiuno
Grosz, E. (2001). Architecture from the Outside: Essays on Virtual and Real Space. Massachusetts Institute of Technology.
Krauss, R. (1985). La originalidad de la vanguardia y otros mitos modernos. Alianza Forma.