SELECCIONATS PAM!23

The Golden Ratio, Marta Escrig.

Sobre la base de la teoria del color de Goethe, que ha vehiculat la nostra pràctica durant l'últim temps i el nostre interès per la matemàtica com a matèria creadora, sorgeix The Golden Ratio. Una sèrie de pintures que naix de les ressonàncies del nombre més perfecte de la natura: el nombre fi. Amb la motivació de difuminar les fronteres entre la ciència i l'art, utilitzant pintures/escultures que reunisquen sensibilitat i intel·ligència.
Aquest projecte es contempla com una investigació de les qualitats cromaticolumíniques. Materialitzant aquesta llum a través d'una recreació atmosfèrica en la qual la pintura constitueixen una instal·lació site-specific. Emprant el nombre auri com a motiu creador, una senzilla figura que sembla creada del conscient, mitjançant la qual el subconscient construeix narratives molt més profundes.
Fibonacci va trobar que una successió de nombres (Fi) representa l'estructura més perfecta sota la qual es regeix la natura, tota la creació. Aquesta successió és demostrable i se sosté per si mateixa. Raonant que hi ha un disseny matemàtic, quasi artificial fins al punt que podríem considerar que alguna cosa o algú l'ha fabricat a consciència. Entrant en terreny escatològic. Entenent per escatològic que respon a les preguntes últimes de l'ésser humà.
Obrint diàleg sobre la creació a imatge i semblança d'un/a possible demiürg/a, ja que l'ésser humà és l'únic que té una capacitat i necessitat de crear, no sols biològicament parlant, sinó transcendentalment parlant. Capacitat creadora que demostra que tenim un sentit transcendent de la creació. La figura creativa de l'ésser humà sempre ha estat cercant resposta a l'escatologia, a les preguntes últimes. Aquestes obres són una representació d'aquest poder creatiu i d'aquesta resposta última; sota un sentit de transcendència, el creatiu representa el creador darrere de la creació.

Murmuris de la Boira, BOCACO.

Murmuris de la Boira és una col·lecció híbrida que integra diferents mitjans artístics, com ara instal·lació, escultura, fotografia, pintura, art sonor i videoart.
Murmuris de la Boira és un projecte en el qual es recol·lecta estímuls infralleus a l'entorn de la Metròpolis, com ara imatges, sons, olors i tacte. Naix de la preocupació d'habitar a l'interior d'una gran fàbrica de signes, que escampa constantment partícules corrosives que desintegra gradualment la forma de la realitat, que dona per substitució una realitat alienada constituïda per signes i expectatives. A través de la poiesis llança preguntes cap als valors heretats, i d'aquesta manera intentar recuperar part de la sensibilitat anteriorment anestesiada, per a donar lloc a una mirada hàptica i reflexiva.
S'exposa per al procés de selecció: una sèrie de peces -no tan- pictòriques que treballen amb els signes i reflexiona sobre els límits del paisatge pictòric per a buscar connectar amb els nuclis de l'art conceptual i el happening; una peça audiovisual -en el cas que l'espai permeta- i una instal·lació d'un non-site (Instal·lació escultòrica-sonora) en relació amb el contingut audiovisual. El contingut de la peça audiovisual mostra la manera de prendre un tros d'identitat de l'espai.

La Mort de la Mort, Karolina Adamczak.

L'obra mostra una realitat alternativa en la qual s'ha inventat una cura per a la mort i les persones s'han tornat immortals. Escenes d'una persona de la realitat alternativa es mesclen amb records del passat en què la gent encara podia morir. L'obra va acompanyada d'un monòleg realitzat per la persona de la realitat alternativa que ens conta la història del succeït. L'obra presenta la teoria que amb la immortalitat perdríem els nostres sentiments, ja que estan estructurats entorn de la temporalitat de les nostres vides.

Zoé.lab o Adonar-se que no pots no deixar que ocórrega, Josep Manel Pascual Bafaluy.

Com era això que el cicle de la vida es reprèn quan la matèria orgànica es descompon en matèria inorgànica? Jugar amb organismes vius és com jugar amb foc. Aprens que tot allò que està fora del teu marge de maniobra és el que fa que les coses realment ocórreguen.
Partir de desfets. Descompondre, recompondre. Cuidar organismes no-humans, deixar-se cuidar per a poder cuidar-los. Guardar el marro del cafè durant mesos. Pasteuritzar-los. Mesurar la temperatura. Vaporitzar l'aigua. Tancar les bosses amb una pinça de la roba. Inocular el miceli. Deixar que es reproduïsca. Obrir les bosses perquè es ventilen. Adonar-se que no pots fer res més a esperar. Descobrir que hi ha alguna cosa dins teu que no saps què és, però que es reprodueix parasitàriament en forma de conte. Ometre la informació incòmoda. Higienitzar la zona. Rebaixar les ganes de fer broma amb l'infecciós per a tractar d'oblidar que fa no molt vivíem una pandèmia. Veure créixer. Tractar de mantenir. Deixar que siga malgrat tot. Veure alçar-se. Veure llanguir. Rebutjar. Recol·lectar. Arreplegar. Tornar a començar?

Les set murarles d'Ecbatana, Marcos Pizarro Giménez

En termes representatius, la primera lectura que fem després de veure una pintura ens presenta una imatge, una escena o una idea. Però si furguem, darrere d'aquella muralla hi ha una segona terra, on se situa una lectura ideològica, simbòlica i identitària. Aquesta segona imatge pot deixar de ser amable, i convertir l'assumpte en una cosa més tempestuosa i pregona.
Al voltant del segle VII a. C. el rei Ciaxares va constituir Ecbatana com a capital de l'imperi mede. Commemorant la victòria enfront dels escites, s’alçaren set muralles de la nit al dia per a demostrar tot el poder. Cadascuna era més imponent que l'anterior. La penúltima d'elles, s'erigia amb plaques de plata; mentre que l'última de les set, amb planxes d'or.
La pintura, igual que les muralles, protegeix. En aquest projecte sis quadres s'erigeixen al voltant de la sala, per a proposar directament una narració pròpia, amb un interès formal ràpid, angoixant i amb poca cura. No hi ha res a ocultar, les inquietuds personals de la visió més humana són extrapolades a la realitat present.
L'última de les muralles, en aquest cas, si volguera hauria d'existir.

Rabia para chikas, Porkapeluda.

“Les xiques ja no volen anar a teràpia, volen venjança.” El pols accelerat, les dents estretes, úlceres i migranyes: ira continguda. Nené se’n va a la seua habitació a donar punyades al seu conill, Lilo ofega els seus crits en un coixí. Però també, María Zayas escrivia novel·les on les víctimes de violacions assassinaven els seus agressors. Els crits rabiosos de Laura Escanes són una dolça melodia que sona en un ambient on abunden xiques a punt d'explotar. Les paraiguades de Britney, quina obra mestra.
Celebrar la ira i la ràbia, apropiar-se de la venjança, perquè les xiques ploren i fracturen.
En aquest ambient rabiós festiu, les peces pictòriques, el collage i la hibridació no són suficient per a amollar tant de verí.

tot quest temps era ací, Ane Oma.

Aquest projecte escultòric busca repensar els espais utòpics a través d'un imaginari personal lligat al concepte d'oníric, femení i sensorial, entre d’altres, i formula un espai de reconstrucció des de la pràctica artística.
Es proposen espais com una oportunitat per a crear contextos, amb la cura com a eix, on viure des de la interdependència, per a generar xarxes d'afecte que ens sostinguen i ens ajuden a aprendre i entendre l'altra. Es construeixen col·lectivament, i para esment en la cura, els detalls i les temporalitats dilatades, per a repensar la quietud i la capacitat de mostrar-s’hi vulnerable.
Treballant des de les sobres, la precarietat i el tercer, recol·lectem males herbes que no tenen valor reproductiu en espais que, com Gillet Clement assenyala quan parla del “tercer paisatge”, formen part de l'únic reducte de resistència al sòl urbanitzat. Aquestes plantes creixen des de la precarietat, resisteixen, protegeixen i proporcionen aliment i refugi. Són necessàries per a garantir el futur biològic.
Després d'una selecció de males herbes que compten amb propietats curatives, es recol·lecten a la ciutat de València i es proposa una estructura metàl·lica que sostindrà plats amb gelatina feta a partir d’aquestes.

SENYORES - Retrospectiva pictòrica de l'escena quotidiana de segona meitat del segle XX, Antonio Ovejero.

Cultura chicha migrante, Daniela Mariscal Mariscal.

El terme chicha té diversos significats dins del context sud-americà, generalment fa referència a la beguda alcohòlica que resulta de la fermentació de la dacsa, i al gènere musical que mescla diferents ritmes, entre la cúmbia i el folklore andí, tots dos conceptes guarden relació entre si.
La chicha naix com a gènere musical al Perú a mitjan anys setanta. Creix principalment en els sectors urbans marginals de les grans ciutats, conformat per migrants provincians nadius que arribaven buscant progrés, i les lletres narren les seues lluites quotidianes. Anys més tard, a la fi dels 90, part d'aquesta societat creua l'atlàntic a la busca d'aquell progrés que no trobaren a les grans capitals sud-americanes. Actualment, aquests col·lectius formen part de la comunitat migrant llatinoamericana.
Les peces pictòriques són el punt de partida en el procés de busca personal identitari. És una observació de la situació actual de la comunitat migrant indígena urbana a Espanya. Pretenc abordar temes com ara el racisme, el procés d'integració i l'exclusió dins del context actual.

-1: Planta Baja, Mina Nogueira Álvarez.

La instal·lació busca contrarestar la tendència de l'homogeneïtzació i estandardització de l'espai urbà, per a generar un espai públic més creatiu i divers, tenint en compte el concepte del dret a la ciutat, que es refereix al dret dels ciutadans a participar activament en la construcció, transformació i habitabilitat de l'espai urbà en el qual viuen.
D'aquesta manera, el projecte busca l'activació d'aquest espai marginal de la facultat i fomentar la creativitat a l'espai públic. Aquesta pretén funcionar també com a crítica a l'arquitectura de la facultat, amb les seues vidrieres i parets blanques, que creen un ambient fred i estèril que marginalitza la creativitat i l'expressió, que les limita a la zona de les taquilles situada al soterrani. D'aquesta manera, la instal·lació dels mòduls patinables als corredors de la facultat busca trencar amb aquesta tendència, per a generar un espai públic més acollidor, divers i creatiu en què els estudiants puguen expressar-se i socialitzar lliurement.