SELECCIONATS PAM!25
Els 10 alumnes seleccionats en PAM!25 que participaran en PAM!PAM!26 són els següents:
Artistes seleccionats:
Dones de la Saó. Sandra Balaguer Ruiz
MIMETISMO I PSICASTENIA LLEGENDÀRIA. Sesame Bel Beckmann
Soc una estrela. Irene Maudel
La persecució. Joar
Resum de fets. Adan Arreola Arias
1v1: I’m Lost in the Game That Doesn’t Even Exist. Andrés Cuesta Sacristán + Júlia Monge de les Heras
Interpretación d’una Metamorfosi. Emanuele Ceccarelli
Contractura Diagonal. Laura Salvador Payá
En suspensió. Rodrigo Jesús Pilo Castany
Objectes sensibles. Silvia Jiménez
Artistes suplents:
Tot el viu es mor. Álex Jover Ruano
se m’ha oblidat com es creix. Izarbe García Barrena
Peces seleccionades:
Des de la Saó, Sandra Balaguer Ruiz
Des de la saó és una sèrie d’escultures instal·latives que exploren la interacció entre art, paisatge i tecnologia, reflexionant sobre la transformació del territori i la relació entre els éssers humans i l’entorn que habiten. L’obra utilitza l’aigua com a fil conductor i agent actiu per a visibilitzar dinàmiques imperceptibles del paisatge contemporani. Des d’una perspectiva material i conceptual, les peces dialoguen amb els sistemes de reg tradicionals i els processos de canvi en territoris com l’Horta Nord, marcats per una urbanització accelerada i una desconnexió creixent amb el territori.
El projecte ofereix una poètica on les metodologies del paisatge agrícola i les artístiques, s’uneixen per a generar una sèrie de dinàmiques on la agencialitat recau sobre els materials, entesos no com a elements passius sinó com a actors amb capacitat d’afectar i transformar l’entorn, i allò natural i allò artificial s’entrellacen en un paisatge en constant transició.
MIMETISMO Y PSICASTENIA LEGENDARIA, Sesame Bel Beckmann
Sorgix un paral·lelisme entre el fenomen del mimetisme, manifestat en l’evolució morfològica d’unes certes espècies animals, i la despersonalització per assimilació a l’espai. Existix una pertorbació de la percepció en la distinció entre personalitat i mitjà, descrit per Roger Caillois com la psicastenia llegendària, que serà l’arrel des de la qual esta instal·lació és desembolicada.
La materialitat de la foscor ens revela les seues possibilitats i potencialitats com a mitjà material que camufla, absorbix i amaga. La foscor com una força devoradora, força que perseguix, circula, digerix; com a matèria que reemplaça. El que es distingia es diluïx.
Un espai dens de si mateix.
Soc una estrela., Irene Maudel
En el context d’una modernitat líquida —terme encunyat per Zygmunt Bauman per a descriure una societat marcada per l’acceleració, la inestabilitat i la fragilitat dels vincles— este projecte s’erigix com una reflexió crítica sobre la corporalitat i la resistència a la precarització contemporània. L’artista, el treball de la qual transita entre la dansa, l’escultura i el vídeo, proposa un diàleg entre la velocitat vertiginosa dels entorns culturals actuals — especialment els lligats a l’oci nocturn— i els temps lents, densos i físics dels processos artesanals.
L’eix vertebrador del projecte és el cos: un cos que balla, que produïx, que resistix. En l’obra central, un vídeo que es desplega en un monitor de videovigilància —objecte simbòlic de control, limitació i exposició— s’intercalen imatges d’una ballarina en el context de l’oci nocturn amb preses més íntimes i matèriques d’escultures realitzades per la pròpia artista. Estes escultures, executades en materials com el ferro, el bronze i la pedra, no sols remeten a processos que requerixen temps i mestratge, sinó que funcionen com a metàfora d’una “cuirassa existencial”: una armadura forjada en resposta a les exigències del context social i professional contemporani.
El dispositiu de presentació del vídeo, en un suport que remet a l’ull vigilant i a la tensió entre llibertat i control, situa a l’espectador enfront de la contradicció entre la imatge d’una corporeïtat “alliberada” (la dansa, el moviment) i el context opressiu que eixa mateixa imatge pot contindre. La discoteca, espai d’aparent fuita, es revela així com un entorn d’exposició, treball i invisibilització de l’esforç.
Les escultures, realitzades en materials durs i nobles, materialitzen eixa resistència: no sols al temps accelerat sinó també a la desvaloració simbòlica del cos com a ferramenta de treball. El bronze, històricament reservat per a monuments i figures de poder, es convertix ací en una estratègia de dignificació.
La persecució, Joar
Encara que no hi haja certesa, aquesta obra és el rastre d’eixa entrega.
Aquella criatura blanca, subjecte i objecte d’una busqueda sense treva. En la seua figura es condensen les tensions entre la necessitat i el desig. Un cos que corre, cau, s’oculta i insistix, sostinguda només per la urgència de seguir.
Amagada en el cau,
on la llum cessa i estos anhels están tancats.
Resum de fets., Adan Arreola Arias
Resum de fets és una proposta artística d’Adán Arreola Arias que confronta de manera directa la cruesa del context mexicà marcat per la violència del narcotràfic i la desaparició forçada. A través d’un llenguatge visual sobri però profundament emotiu, l’obra s’erigix com un testimoniatge crític i poètic sobre el lloc que ocupa la memòria en l’espai públic.
La peça partix d’un gest quotidià i dolorosament recognoscible els afiches de persones desaparegudes pegats als carrers per familiars que busquen desesperadament alguna pista, alguna resposta. Estos anuncis, carregats d’humanitat, amor i absència, són sovint esborrats, coberts o arrancats per l’Estat o pel desgast de la ciutat mateixa, en un acte simbòlic que repetix el cicle de l’oblit i l’omissió.
Arreola Arias arreplega estes restes, els documenta i els reinterpreta, creant una instal·lació on les fitxes intervingudes es presenten com a fragments d’un arxiu nacional negat. A través de capes de pintura, elements gràfics i narracions visuals, l’artista construïx un nou llenguatge que denuncia la doble desaparició: la física i la simbòlica.
El títol, Resum de fets, al·ludix de manera irònica a la manera en què les autoritats solen reduir tragèdies humanes a reportes freds, impersonals, sense rostre ni context. Enfront d’això, l’obra retorna la dimensió humana a les històries, recupera la veu dels qui busquen i assenyala l’absència d’una resposta estatal efectiva.
L’acte de cobrir un cartell es torna ací metàfora d’una política de silenciament sistemàtic. Enfront d’això, esta obra actua com una forma de resistència simbòlica i com a exercici de memòria col·lectiva.
1v1: I’m lost in the game that doesn’t even exist, Andrés Cuesta Sacristán + Júlia Monge de las Heras
Este projecte artístic proposa una instal·lació que explora l’univers dels avatars, la ludificació i la performatividad a través d’un joc fictici d’identitats.
En un espai que fusiona el simbolisme màgic amb les dinàmiques d’un joc de cartes col·leccionables (TCG), es crea un entorn immersiu on es desenrotllen duels entre criatures i avatars, cada un amb el seu propi lore i univers. En esta escena de batalla, els artistes Andrés i Julia s’enfronten amb estratègies que no sols es limiten a l’espai del joc, sinó que també involucren el roleo a través d’un joc performatiu on els dos prenen una actitud d’autodefinició pròpia de la infància.
La qualitat mal·leable del jo permet la seua pròpia fragmentació en diferents avatars, emmagatzemant trossets d’una mateixa consciència en recipients animats. En este context, les criatures que representen, com Leviatan i Behemot, simbolitzen el dol central. Andrés es convertix en una bèstia híbrida, pseudo humanoide i pseudo màquina, mentres que Julia assumix la forma d’una criatura extraordinària entre la fantasia àcida i la ironia tecno mutant, enfrontant-se en un dol que va més enllà d’un simple joc: és una disputa pel control de l’univers que han creat.
Este exercici d’autoretrat múltiple s’estén a la baralla de cartes que els dos han dissenyat, cada carta representant una faceta de la seua identitat, un fragment del seu ser que es materialitza en el joc. La ludificació, que convertix tota la nostra vida en un continu desafiament de punts, recompenses i assoliments, es presenta com un espill de la nostra manera d’interactuar amb el món, incloent-hi esta mostra d’art. En este univers lúdic, s’evidencien les dinàmiques socials i polítiques que subjauen en estos jocs: la constant necessitat de guanyar, de salvar la princesa, de derrotar al mal, o d’este cas véncer a l’altre malgrat la seua amistat, totes dinàmiques carregades de problemàtiques sociopolítiques que rares vegades són qüestionades. 1v1 convida a l’espectador a reflexionar sobre com les dinàmiques de joc i els avatars, lluny de ser elements aïllats, configuren i reforcen la nostra manera de percebre la identitat i la nostra relació amb l’entorn que construïm..
Interpretació d’una Metamorfosi, Emanuele Ceccarelli
Este projecte expositiu part d’una inquietud personal: la progressiva desaparició de la vida rural i dels imaginaris que esta sustenta. A través d’una instal·lació pictòrica en procés, investigue com la imatge es fragmenta entre la memòria, la percepció i la interpretació. El meu punt de partida són records llunyans vinculats a una infància marcada pel rural, hui en constant transformació.
El títol al·ludix a la mutació dels subjectes en relació amb el seu entorn: quan el paisatge canvia, també el fa la nostra manera d’habitar i de representar-nos. El buidatge del camp no sols implica una pèrdua física, sinó també simbòlica, revelant una fractura entre passat i present, entre el natural i l’artificial.
En este marc, la pintura no pretén reconstruir el passat, sinó activar una reflexió sobre com l’entorn modela les nostres identitats. Les composicions oscil·len entre figuració i abstracció, explorant eixe llindar on la imatge, en desdibuixar-se, es convertix en pregunta: què roman?, què s’esvaïx?, què construïm en mirar?
Contractura Diagonal, Laura Salvador Payá
De la mà a l’afecte,
una comissura es tiba entre dins i fora,
un mateix lloc,
si tinguera un lloc, seria eixe.
Aproximar-me al sensible, allò que no puc tocar m’absorbix. Així i tot, no conec res més tangible.
Em permet habitar,
deixar de sostindre,
per un moment.
On dos superfícies es toquen,
En eixe punt del llenguatge em trobe.
Accedir a les coses, a l’afecte, a la matèria mateixa.
Un asimiento que no està donat, sinó que apareix, es transparenta a través de la imatge i la matèria.
Ser susceptible al que esdevé, més enllà d’una representació.
Per a veure, és necessari moure’s, qüestionar el límit, travessar-lo.
Es genera així una relació directa entre espectador i arquitectura.
Esta intervenció és una experiència situada,
on la percepció està lligada al lloc.
Una dualitat d’imatges i contorn qüestiona la idea de relat únic
desarticulant la il·lusió d’una identitat fixa i immutable.
La relació figura-fons és fonamental: el contorn es presenta com un espai vibrant, que emergix del diàleg constant entre figura i fons.
Cossos transparents creixen, dispersen la llum i dissipen les formes.
Esta dissipació m’importa: revela sense fixar.
En suspensió, Rodrigo Jesús Pilo Castany
Hi ha un instant suspés, a penes perceptible, on el temps es plega com una fulla que no sap encara si serà carta o cendra.
Un espai on el gest del començament i el del final es confonen, es freguen, se superposen.
En esta sala de trànsit, el sòl no es xafa: es confronta.
Les presències són també ressons, i les absències—forma.
No hi ha relat, però hi ha estructura.
No es diu, però s’intuïx: alguna cosa va estar, alguna cosa vindrà, i el que veiem ara és a penes la vibració entre els dos.
La planxa es plega, no per fatiga, sinó per indecisió. Es desplega? S’arreplega? És promesa o comiat?
La seua matèria, densa i rotunda, parla sense dir, com un cos que ha oblidat el llenguatge, però recorda l’impuls.
Tot ací sembla preparar-se per a alguna cosa o acabar de ser-ho. L’inacabat no és error: és direcció.
El desmuntatge es confon amb el muntatge, com si l’important no fora l’acte en si, sinó el trànsit d’un a l’altre.
Esta exposició no busca respostes, és una pausa estesa en la qual se sosté el dubte, un lloc per a mirar sense exigir sentit, per a habitar el llindar, i tal vegada —només tal vegada— reconéixer-nos també nosaltres a mig camí.
Objectes sensibles, Silvia Jiménez Cuenca
Este projecte naix des d’una inquietud profundament íntima i alhora universal: el valor simbòlic dels objectes que ens envolten, aquells que han sigut testimonis silenciosos de la vida familiar, i com estos poden contindre, evocar i encarnar la memòria. A través d’una instal·lació fotogràfica expandida, propose una reflexió sobre la memòria encarnada en els cossos, els objectes quotidians i l’estructura familiar, especialment des de l’experiència d’una família immigrant travessada per rols de gènere heretats i resignificats.
Des del desencantament cap als límits del marc fotogràfic tradicional, em plantege trencar la seua rigidesa per a explorar noves formes de materialització de la imatge. En esta busca, la fotografia abandona la seua condició bidimensional i es funde amb materials trobats, elements domèstics i objectes carregats d’història per a generar una instal·lació que transita entre l’escultòric, l’espacial i l’afectiu. La fusta, el vidre, els teixits, les textures gastades i les restes de mobiliari no són simples suports: són cossos que contenen gestos, rastres, silencis. La fotografia s’allibera del paper, s’encarna, i en lloc de representar, comença a habitar l’espai.
