Selecció per a exposició en Espai Nivi Collblanc
23 de maig
Álex Jover Ruano – Tot el viu es mou
L’eix vertical designa rectitud, la línia modelada pel cos correspon amb direccions preestablides. El vertical és per tant el normatiu.
Cossos en mutació. Dissidència entesa com a restes d’un sistema, la clivella entre l’heretat i l’avenir. Mutar quant a l’acte d’apartar-se de la direcció habitual, de desviació de la veritat cisheteropatriarcal, «eixir-se de».
Queer, en termes de desitge, com a moviment que seguix diferents línies-formes d’habitar i desplegar-se per mitjà de la corporalitat en el món.
Quines vides són lícites ser viscudes, en què pensem quan parlem de tot el viu i com es justifica la preservació de la vida en un món que ja no existix per a contemplar-lo ni admirar-lo, sinó per a administrar-lo. Si tot és ràpidament disponible i consumible no hi ha atenció, no hi ha obertura a veure l’alteritat. Esta deixa de ser per si per a esdevindre recurs sota tecnologies de violència. Els fora assenyalats ja no conformen tan si més no «el límit de», deixen d’existir.
Entendre la fugida com a potència de realitats i de pensament col·lectiu en el buit que vibra. Inventar una nova gramàtica, generar altres afectes, altres desitjos.
Ja res és estàtic, tot es transforma.
Diana Quintana – Hierofanías: del personal al sagrat, vies cap a la contemplació
Hierofanía prové del grec hieros (sagrat) i phainein (manifestar), es referix a qualsevol objecte, experiència, fenomen natural o construcció simbòlica que es perceba com una revelació del transcendental, és a dir, una manifestació del sagrat en el món profà. El sagrat és allò que trenca la continuïtat de l’experiència ordinària i revela una realitat completament distinta. Esta vivència ens permet habitar el món com una cosa carregada de sentit i significat.
La proposta explora este concepte a través d’experiències personals i revelacions místiques històriques, com les recopilades en “El llibre dels miracles d’Augsburg” (S.XVI) i els còdexs d’Hildegarda de Bingen (S.XII). L’ús de materials brillants, com el llautó i les pedres semiprecioses s’arrela en la relació psicològica entre les seues qualitats estètiques i la representació del contemplatiu. Mitjançant efectes òptics, es trenca la linealitat espaciotemporal, convidant a l’observació. Al costat d’elements fluctuants com l’aigua, el foc i el so, es genera una atmosfera que convergix en la percepció de l’espai com una cosa mal·leable i permeable que s’ordena i construïx col·locant el sagrat en el seu centre, el ressò del qual transcendix a la quotidianitat.
Marcos Boluda – ací en recés sostindré les meues preguntes
després del torrent, l’aigua descansa ací. ha format un xicotet recés, on jau en estranya calma, imperturbada pel núvol que encara plana sobre ella, abraçant-se amb força al dubte.
ací en recés sostindré les meues preguntes es construïx a partir de tres nocions clau: el fràgil, l’incert i el fer precari. Lluny de buscar un resultat predefinit, la proposta s’articula entorn de l’aspecte procesual, configurant-se com una investigació material i sensible que assumix el no saber com a punt de partida, construïda des del pensar fent. La peça, conformada pels diferents recipients ceràmics porosos, no té una forma definitiva, solament la voluntat de romandre en trànsit; respira i muta, s’embruta i s’esgota. Fuig de la permanència darrere de la inestabilitat, la no enteresa.
No pretén oferir respostes, sinó sostindre preguntes, qüestions sobre la pràctica artística en un context caracteritzat pel malestar, assumint que l’estat emocional dels qui la duen a terme forma part indissoluble d’esta. Es construïx des de l’honestedat, sense ocultar el dubte, l’error ni la vacil·lació que li són característiques, sabent que l’única certesa que queda després és la de poder continuar fent.
Mateo Méndez – Res gestae et eius vociferatio (i el seu reclam)
En el segon cicle nebulós (Neofelis) existia una estirp de solitaris sorruts del septentrión que guardaven el gual Carroca i els Passos Alts del Pensament Planxat.
Des del coneixement heretat, la mitografia primordial. Cap a la unió que es filtra traspassant les barreres del temps geològic, travessant els porus d’alé que ens sustenten a tots els amniotas.
Arturo Sánchez – Sombra i cimarronaje, una aproximació a la diàspora en fugida
Esta sèrie proposa un recorregut visual i polític que reflexiona sobre la diàspora contemporània. Les imatges —apropiades d’arxiu fotogràfic de la mar Mediterrània i la frontera entre Mèxic i els Estats Units— són reconfigurades a través de l’esténcil, tècnica amb una història dissident, urgent, clandestina, i algunes vegades en fugida.
A través de l’estarcido, tècnica de traç negatiu s’estampen ombres i siluetes, es proposa una estètica d’absència: figures humanes retallades que emergixen sobre paisatges fronterers. El concepte de cimarrón, entés com a cos fugitiu i lliure, es reinterpreta ací com un símbol del migrant contemporani: desplaçat, anònim, però resilient. Les plantilles retallades que són utilitzades per a crear les imatges també són presentades, revelant les petjades del procés i afirmant l’ombra com un llenguatge de memòria, de pèrdua i de persistència. Esta proposta busca dialogar amb els arxius, el cos migrant i l’estètica política de la retallada.
L’esténcil extrau. És una tècnica de la sostracció, que construïx presència a partir del que falta. Les figures emergixen com a ombres, definides pel buit que les envolta. En estes siluetes, el migrant apareix com a subjecte en fugida, un cos que resistix i insistix en el seu pas.
Celia Fillol de Miguel – Tots els dies de la setmana
El projecte presentat es titula Tots els dies de la setmana, el qual és una sèrie fotogràfica composta per set fotografies. L’objectiu d’este treball és donar valor a les labors de la cura de la família i la llar que tradicionalment s’ha associat a la figura de la dona, creant així una reflexió sobre la identitat i la memòria des d’una visió feminista i amb perspectiva de gènere.
A més, és un homenatge a la figura de la meua àvia, ja que des de molt xicoteta va haver de deixar de costat la seua infància per a treballar en estes qüestions, com moltes altres tantes dones de la seua generació. És per això que les fotografies s’han realitzat a l’interior de la seua casa i en espais on ella treballava, com poden ser la cuina, el saló, etc. Els diferents espais ens conta una història comuna en moltes dones, és per això que cada foto va acompanyada d’una frase que fa referència a la cançó popular Els dies de la setmana, dels Pallassos de la Tele, creant així esta dialèctica entre el que havia de fer (cuinar, llavar…) i el que volia/ no va poder fer (jugar, quedar amb amigues…). La llum simulada del vesprejar evoca esta sensació de quietud i soledat de l’aïllament de cada dona en la seua pròpia llar.