SELECCIONATS PAM!22

Artistes seleccionats:

• Yacimiento METAGEOLÓGICO. Leo Pum.
• Fotografías de un lugar sin tiempo. Aina Monzó.
• CONTRA-DESBORDE. Claudia Pastomas.
• Informe de camarera. Alejandro Robaina.
• Desplazamientos sobre la idea de imagen-paisaje. Sofía Alemán.
• Pañuelos para (no) llorar. Paula Tarrío.
• En los picos de muchas curvas. Lucía Sanz.
• #woman critical interface. Silvia Binda.
• Yo somos: autorretrato pictórico de alteridades. Alfonso del Moral.
• Entretanto. Sara Marhuenda.

Artistes suplents:

• 9 de espadas. Toni Pérez Trillo.
• Mehr Licht!. Marta Escrig.

Jaciment METAGEOLÒGIC, Leo Pum.

En pensar en temps geològics, ens adonem dels lents processos evolutius que ha dut a terme la matèria per a arribar a ser matèria. Però ens trobem en un moment d'acceleració; la tecnologia ha generat una mutació de la mirada, que cada vegada més sembla cercar el futur del paisatge. Un espai intangible, virtual, meta.

Aquesta instal·lació dialoga sobre la METAGEOLOGIA, una investigació que aborda la materialitat de l'arxiu digital i la seua repercussió antropozoica. S’hi observen alguns processos de virtualització i fisicalització de l'entorn a través dels mitjans digitals. Així, veiem una impressora 3D que transforma la mateixa naturalesa dels elements geològics; la informació recopilada esdevé, ara, roca. Una pràctica que ens permet contemplar i, així mateix, especular sobre les etapes d'una estratificació accelerada del paisatge.

Aquesta producció formarà part de l'exposició ‘El Bosc. Desenvolupament d'un entorn immersiu en Realitat Virtual. Una aproximació artística a la sensibilització mediambiental’, projecte d'I+D+i PID2019-111720RA-I00, finançat per MCIN/AEI/10.13039/501100011033 i per Projectes I+D+i - Modalitat «Reptes Investigació».

Fotografies d'un lloc sense temps, Aina Monzó.

Durant l'adolescència sorgeixen diverses qüestions i preguntes sense resposta que avui dia continue repetint-me des d'una altra perspectiva. Per què em sent sexualitzada? Per qui? Per què em sexualitze a mi mateixa? Em sent empoderada o continue suplint mancances de validació pels altres? Quina percepció tinc sobre el meu cos?

Totes aquestes preguntes tenen com a resultat contradiccions que he pogut compartir amb amistats i amb dones de l'entorn. És així com s'inicia aquest projecte, primer com un descobriment propi que a poc a poc ha anat evolucionant acompanyat de xarrades, sessions de fotos, motles, biquinis, armes de protecció i cures d'amigues que faciliten aquesta reconciliació amb els nostres cossos.

Sorgeix de la necessitat d'establir un espai segur on qualsevol cos és vàlid, per a crear així un imaginari nou, despullat de la imatge sexuada que s’atorga a la dona. D'aquesta manera, es compon d'una sèrie de peces escultòriques i accessoris que aprofundeixen en l'horror corporal i l'erotisme, situades en espais abandonats, trencats i decadents, en si mateix, com una natura marcida.

CONTRA-DESBORDE, Claudia Pastomas.

Contra-desborde és un projecte que gira entorn del continu trànsit en un antic taller d'ebenisteria, del qual emergeixen multitud de restes que es troben entre formes de producció totalment manuals i unes altres de més fordistes (fabricació en sèrie i aspectes automàtics). Ser ací es torna estrany després de trobar-me allunyada del context d'aquests objectes de producció.

Podria semblar que el mateix fet d'entrar al taller suposa un gest arqueològic, on una mirada com la meua, el context de partida de la qual és postfordista, tendeix a mirar tot el que és ací dins des d'un repàs històric, a contrapel, que excava entre les restes d'objectes obsolets i estranyats (no segueixen el sentit del capital i no s'acoblen als seus fluxos), amb la finalitat de veure què es pot activar en el present i entenent com la seua obsolescència ajuda a definir el context vigent avui.

Així, aquest estranyament s'encarna en una instal·lació configurada pels materials allí abandonats, deixats de costat (emmarcant-se en allò que Brian Holmes denomina dispositiu artístic, on les pràctiques artístiques s'incorporen a altres pràctiques d'investigació amb la finalitat de desnormalitzar les formes de pensament allí realitzades). Travessant qüestions que van des del treball manual fins als canvis de paradigma respecte a la producció mercantil, la idea d'ornament o els fluxos de significació realitzats des del caràcter processual que protagonitza les obres. Principalment, la proposta està composta per la construcció d'un escenari de fusta, amb índole pictòrica en tant que recupera la relació imatge-arquitectura de la pintura premoderna, on en les mateixes parets esdevenen aquestes formes estranyes, antany ornaments, fragments i proves seguides de diverses obres amb un caràcter objectual, que des de la seua aparició o des de la seua absència, generen un espai infamiliar.

Informe de cambrera, Alejandro Robaina.

Informe de cambreres és un arxiu de fotografies; en aquest cas, no és res més que un arxiu de fotografies que actuen davant de la càmera. La càmera com a registre d'una acció d'un conglomerat de fotografies teatralitzades o reviscudes pels protagonistes: les cambreres de pis, les que netegen els hotels. Elles insten la seua memòria a intentar recordar-ne els moviments, el cos, la corporalitat, el poder sentir-se cos, ser essent i estar estant de cinquanta anys abans i ara. És l'instant on es produeix una trobada entre el present de l'indicatiu i el passat simple, dos temps en un o una sola memòria sota la temptativa efectista de provocar dues imatges.

En aquesta videoinstal·lació es conjugaven aquestes dues temporalitats espacials i personals. Cada projector apunta als mateixos elements transparents però des de diferents posicions per a fer confluir en aquell terme liminal una imatge fràgil, que no s'assenta, que després d'una successió de capes farà que la llum traspasse i les separe novament en la superfície que estiga més enllà, ja siga una paret o uns fons d'estudi fotogràfic. En aquesta instal·lació es projectaran 4 imatges que pertanyen a una mateixa cambrera que ha donat imatges a l'arxiu: María del Pino Vera Sánchez. L'arxiu condensa actualment 190 fotografies de 10 cambreres de pis a les Canàries. A l'espai expositiu serà present un desplegable amb informació de tot el conjunt de l'arxiu dividit per fotografia.

Desplaçaments sobre la idea d’imatge-paisatge, Sofía Alemán.

Desplaçaments sobre la idea d'imatge-paisatge és una instal·lació fotogràfica que explora la materialitat de la imatge i les possibilitats del display expositiu, atesa la historiografia del muntatge. Traçant un vector des de Pressa (1928) i Family of man (1955), fins als suports de la imatge utilitzats en la comunicació, en la cultura de masses i en la senyalística utilitària.

A partir d'una concepció d'imatge, com és la imatge-paisatge, es pretén realitzar una investigació sobre les diferents aproximacions a la naturalesa de la imatge, siga gràfica i fotogràfica, atesos els processos d'abstracció per síntesi, característics de la imatge gràfica (en aquest cas, la diana com a imatge-paisatge sintètica) o de contextualització de la imatge a partir d'un pas cap endarrere, que permet concebre la fotografia com un objecte, també considerada dins del camp de la imatge-paisatge.

A través de llenguatges propis del mitjà gràfic i fotogràfic, es planteja aquesta instal·lació que traça un vector de mirades a través del conjunt de camps que conformen la percepció i la construcció del règim escòpic, heretat de la tradició pictòrica i accelerat pel tecnocapitalisme.

Mocadors per a (no) plorar, Paula Tarrío.

El meu contacte amb la moda comença a la Universitat de Vigo en conviure amb el màster de moda on naixen sinergies amb les persones que estudiem belles arts. Durant la meua estada en el màster exercisc com a ajudant de l'estilista Miriam Otero i això marca un abans i un després per a mi.

El títol al·ludeix a prendre un paper actiu i combatiu contra els desafiaments que suposa el sistema en què vivim. Sembla que convida a resignar-nos però és tot el contrari, el color vol escapar dels laments i et proposa afrontar amb carícies qualsevol repte. Un exemple d'aquesta actitud podria ser el cas de Las Marías. S’anomenen així dues dones que malgrat ser represaliades pel franquisme decideixen vestir-se plenes de color i maquillatge tot i la repressió esdevinguda en aquest moment i exercida en concret sobre elles. Les deien Las Marías o Las dos en punto, perquè cada dia feien el mateix recorregut pels carrers de la ciutat vella de Compostel·la fins que moriren.

En els pics de moltes corbes, Lucía Sanz.

El projecte que presentem per al PAM és una proposta instal·lativa que consta de tres peces principals; una vidriera que es col·locarà verticalment, una taula i un element que romandrà en contacte amb el pis. Amb aquest treball hem realitzat una manipulació selectiva d'imatges, textos, sons i altres elements associats a la història de l'ecologia.

En un marc més teòric, estem interessades en el procés artístic d'acord amb el concepte d'anarqueologia de Siegfried Zielinski, els projectes destinats a la comprensió dels ecosistemes terrestres com poden ser Biosphère 2.0 i els possibles escenaris esdevenidors a què ens enfrontem en aquesta crisi climàtica.

#woman critical interface, Silvia Binda.

#woman critical interface és una interfície digital interactiva que té per objectiu reflexionar críticament sobre la relació entre la imatge, el llenguatge i l'hipertext, des d'una perspectiva de gènere. Mitjançant aquesta peça es qüestiona la manera de com generem i consumim els continguts en les xarxes socials quotidianament. La interfície planteja una funció com una eina crítica, mitjançant la qual se subverteix la representació actual -instantània i normativa- de “la dona” en les xarxes socials.

La peça funciona com un ecosistema digital que s'alimenta de dades extretes de les publicacions en les xarxes socials en temps real. Mitjançant diversos outputs acústics i visuals de la interfície, l'usuari experimenta els continguts originals reinterpretats en nous formats. Així mateix, el sistema reacciona en temps real a canvis produïts tant en l'entorn físic com en l'entorn digital, que es reflecteix en el comportament de la interfície.

Jo som: autoretrat pictòric d'alteritats, Alfonso del Moral.

El present treball final de màster pretén investigar les formes contemporànies mitjançant les quals l'individu construeix la seua subjectivitat per a entendre què hi ha de genuí i què hi ha de cultural en la identitat.

Per a això, s'ha produït una sèrie d'obra pictòrica amb un substrat conceptual que explora alteritats del jo a través de l'aplicació de filtres digitals sobre la foto personal del DNI per a reflectir el caràcter múltiple i extern de la subjectivitat.

Com a resultat de la investigació, s'han produït 52 retrats, a partir de les imatges obtingudes digitalment, que componen un gran autoretrat d'alteritats concebudes per la màquina. Posteriorment, s'han unificat totes en un sol rostre mitjançant superposició per a crear un rostre sense edat ni gènere determinables. Això convida a reflexionar sobre els cànons digitals i socials i les màscares que el subjecte adopta en la construcció de la seua identitat, així com de la pèrdua de ser del subjecte contemporani.

El projecte permet concloure que l'individu és múltiple i no necessàriament coherent, i que la subjectivitat és una construcció externa, inscrita sobre el cos, especialment el rostre.

Entretant, Sara Marhuenda.

Entretant reflexiona sobre les dinàmiques vitals dels que es dediquen a la pràctica artística parant esment en la dificultat existent per a professionalitzar el treball de l'artista. S'instaura així una dualitat vital que es mou entre dues realitats que s'alternen, succeeixen simultàniament i es retroalimenten. D'una banda, la labor creativa. De l'altra, l'ocupació aliena. A partir d'aquesta dicotomia es pretén comprendre des d'on i en quines condicions operen els artistes.

En aquest treball es fa referència a una experiència personal en què mentre treballava vaig obtenir una convocatòria per a desenvolupar un projecte titulat Què se sent entre el soap i el cutting? En aquesta instal·lació prenem com a referència estètica el moviment satisfying i més concretament el corrent del soap cutting. Es proposà una acció col·lectiva en què tallem sabó i registrem les converses que sorgiren. D'aquesta manera, una experiència solitària i viscuda en digital es converteix en sensorial, col·lectiva i situada. Durant l'acció s’arreplegaren les borumballes de sabó tallades que es guardaren i ara s’han emprat per a replicar les caixes (de sabates) que componen aquesta peça, que materialitzen així aquests dos estats: l'alienació i l'entusiasme.

9 d'espases, Toni Pérez Trillo.

Significat endevinatori: Mort, fracàs, retard, decepció, contratemps, desesperança.

No és per contar la meua vida una altra vegada i, damunt, en pla depriment, que els subjectes transmasculins ja hem sigut representats tràgicament en l'art en suficients ocasions. Però em sembla que toca.

La problemàtica va evolucionant; ja no és un malestar difús ni és l'ofensa del descobriment i la ràbia que provoca. Ja no genere un discurs reaccionari (a parer meu) i ja no estic en pla canviarem el món (no em crec tan important).

Ara és el mal conegut, és la vida. És saber que d'ací no ixes, almenys aquesta generació, i intentar viure-hi. No diré que no hi ha ràbia, però relativitzes, no t'ho prens tan seriosament. Tot esdevé rutina, sempre igual, encara que lleugerament diferent, i no estaràs mal tots els dies de la teua vida. La idea és trobar un espai habitable (no sé si m'atreviria a dir acollidor) des d'on generar contingut que produïsca algun tipus de catarsi.

Mehr Licht!, Marta Escrig.

“Mehr Licht!” foren les últimes paraules de Goethe.

“Més llum!” una llum que il·lumine allò desconegut.

Aquest projecte es contempla com una investigació de les qualitats cromaticolumíniques sustentades en les tesis de Johann Wolfgang von Goethe. Mehr Licht!, prenent el nom de la cèlebre frase del poeta, cerca materialitzar aquesta llum a través d'una recreació atmosfèrica en la qual la pintura i els suports d'aquesta constitueixen una instal·lació site-specific.

El treball, els mèdia, les notícies, les preocupacions del dia a dia, són situacions circumstancials. Poden esvair-se en qualsevol moment. Constantment i d'una forma supèrflua, donem lleu importància a l'autocura, i descurem, alhora, els aspectes més íntims de la relació amb el nostre propi ésser. És necessari parar, sobretot mentre visquem en la “societat del cansament” que ens constitueix.

Mehr Licht! sorgeix de la necessitat d'enfrontar-se a un entorn d'aquestes característiques. Cerca, d'alguna manera, subvertir aquelles prioritats que creiem determinants i canviar “llançant llum”, la nostra manera de percebre l'entorn i, sobretot, el nostre interior.

Aquest nou espai que la instal·lació proposa és un lloc que ofereix la possibilitat de frenar el ritme accelerat del món. Obri una nova dimensió en què és possible submergir-se en nocions més essencials, perquè, després d'aquest descans meditatiu, siguem capaços de retornar al món exterior i mirar-lo des de la profunditat de l'interior.