SELECCIONATS PAM!21 – Vicedeganat de Cultura BBAA

La pell urbana, Andrea Siervo Cardinales.

No es pot pensar en ciutat sense pensar en la seua arquitectura, la traça urbana i els edificis sobre aquesta són un teixit on s'integra història, memòria i imaginació.

Diàriament, en recórrer la ciutat, el primer que percebem és la seua realitat física, esculpida per un conjunt de construccions que posseeixen un llenguatge arquitectònic amb significats, però és la seua naturalesa estètica la que constitueix part fonamental de la cultura material d'una ciutat.

Si bé els tancaments posseeixen formes concretes, La pell urbana proposa construir una mirada artística que genere sensibilitat poètica entorn de la condició material, compositiva i comunicativa de les façanes en l'arquitectura, concebuda a través del teixit i la reconfiguració de fotografies representatives de l'entorn urbà construït, que entén la possibilitat d'utilitzar el material com una eina extrapictòrica i establir aquest com un mitjà d'apropiació i ocupació de l'espai que personalitzarà una nova identitat del límit: una identitat nòmada, movible i fragmentada.

Entre cuerpos y paysages, Diego Kohli.

La proposta per a l'exposició Pam 21 es basa en l'experiència de treball pràctic realitzat durant els meus estudis en el màster juntament amb una reflexió teòrica. En el meu treball pràctic, tant pictòric com gràfic, cerque noves formes i repeticions de patrons en el desenvolupament d'una geometria abstracta que és el reflex d'un viatge diari de descobriment a través de la ciutat, el seu urbanisme, i la mateixa dinàmica al taller.

En la part teòrica aborde una reflexió sobre la repetició de patrons en la pintura abstracta, com ara traslladar aquests elements a la meua pràctica artística assumint que els patrons són repetitius, però no són mai iguals: Quin significat tenen els patrons arquitectònics quotidians en el nostre subconscient? Què evoquen en nosaltres? Com puc construir les meues eines i pinzells per a obtenir pintant exactament aquells patrons en els meus quadres?

Bastant pastosa, Lucía Rabadán Redondo.

Dead men naked they shall be one
With the man in the wind and the west moon;
When their bones are picked clean and the clean bones gone,
They shall have stars at elbow and foot;
Though they go mad they shall be sane,
Though they sink through the sea they shall rise again;
Though lovers be lost love shall not;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
Under the windings of the sea
They lying long shall not die windily;
Twisting on racks when sinews give way,
Strapped to a wheel, yet they shall not break;
Faith in their hands shall snap in two,
And the unicorn evils run them through;
Split all ends up they shan’t crack;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
No more may gulls cry at their ears
Or waves break loud on the seashores;
Where blew a flower may a flower no more
Lift its head to the blows of the rain;
Though they be mad and dead as nails,
Heads of the characters hammer through daisies;
Break in the sun till the sun breaks down,
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion
DYLAN THOMAS, 1933

Els morts nus seran un

Amb l’home al vent i la lluna de ponent;

Quan els ossos estan nets i els ossos nets desapareixent,

Tindran estrelles al colze i al peu;

Encara que es tornen boigs seran sensats,

Encara que s’enfonsen per la mar, tornaran a alçats;

Encara que els amants es perden, l’amor no ho farà;

I la mort no tindrà domini.

Sota els serpentins de la mar

Els que estiguen allargassats no moriran pel vent;

Retorçant-se als bastidors quan els nervis estiguen cedents,

Lligats a una roda, però no es rompran:

La fe a les mans es trencarà en dos,

I els mals de l’unicorn els travessaran;

Dividiu tots els extrems que no es trencaran;

I la mort no tindrà domini.

Ja no poden plorar les gavines a les orelles

O les onades rompent fort vora mar;

On va bufar una flor una flor ja no hi pot més

Alça el cap als colps de la pluja;

Encara que estiguen boigs i morts com les ungles,

Els caps dels personatges martellen margarides;

Pren el sol fins que el sol es pon,

I la mort no tindrà domini.

DYLAN THOMAS, 1933

Con-sumo espíritu, Iris López Olivares.

Con-sumo espíritu presenta el desenvolupament d'una pràctica artística amb relació a la dissolució de la identitat que generen les dinàmiques de consum i precarització del treball en l'àmbit de la moda i tèxtil. A partir de l'experiència laboral com a dependenta en una franquícia de roba, es proposen una sèrie de serigrafies, intervencions i peces que tenen com a suport el tèxtil i materials extrets de la mateixa botiga fonamentalment.

Es reflexiona, així, sobre la relació entre la identitat global que instauren les marques i la precarietat laboral en els àmbits de venda, amb la finalitat d'evidenciar com aquella identitat de caràcter global, adquirida a través del consum i de les noves formes de precarietat laboral, no afecten només el pla material sinó també l’espiritual. A través de la pràctica artística, cerquem establir connexions entre totes dues dimensions (material/espiritual) i àmbits (creatiu/laboral) amb la finalitat de reflexionar respecte a les possibilitats de resistència i els nous rituals generats a través de totes aquestes dinàmiques de treball i precarietat existencial.

Obrir el cos a, Saúl López Gil.

Obrir el cos a, és una instal·lació pensada per a l'acció, que atén a allò corporal des del seu objectual, la roba, en la seua capacitat de suscitar performativitats. En la instal·lació el teixit es concep com a extensió del cos, i com a mitjà per a la interacció. Les estructures resultants, a partir de peces desconstruïdes, funcionen com a pells extretes del cos amb la intenció d'obrir formes i espais per a acollir-lo.

El projecte gira entorn del concepte d'obertura i, per consegüent, del buit que sorgeix d'aquest acte. El tall, en les peces, suposa la seua obertura, la seua abstracció, el seu alliberament com a continent i una expansió del seu contingut a descobrir els seus uns altres possibles, continguts, en la seua forma. El buit es concep així de manera habilitadora, com un espai potencial, S'inaugura alguna cosa i es dona inconclusa. És en aquesta obertura quan un volum s'obri a un altre volum, on sorgeixen les possibilitats d'acció; és en aquesta obertura quan un cos s'obri a un altre cos, on es descobreixen els vincles possibles.

Obrir el cos a, és obrir el cos a possibilitats, a l'espai, a l'altre. Cercar una trobada, construir un nosaltres. Que l'un es cobrisca a l'altre, i mentrestant descobrir-se entre els altres. Aquesta actitud naix de la preocupació per reconèixer-se en la trama d’allò comú, d'alterar l'estat de les coses, dels cossos, i de la necessitat d'obrir un moment en què tot estiga encara per fer, per completar, i que es complete amb el cos, amb l'acció.

En definitiva, es tracta d'una instal·lació de caràcter performatiu composta per tres peces objectuals i una peça audiovisual, on es visualitza l'activació d'aquestes. Les peces donen lloc a la videoacció i la videoacció completa la comprensió d'aquestes peces, com objectes autònoms. La peça tèxtil com a objecte escultòric, mostrat en una de les seues possibilitats de ser, es penja en disposició de ser utilitzat. L'escultura es fa útil en potència de ser un altre cos, i de fer del cos que l'activa una altra escultura, que atorga la pròpia forma a l'obra.

Natura fragmentada, María Esteve Trull.

La investigació artística del present projecte gira entorn de l'experimentació del concepte paisatge, tenint com a objectiu principal la cerca i plasmació de la multitud de paisatges presents en el nostre entorn quotidià del dia a dia. Per al seu desenvolupament és primordial la cerca d'estímuls tant en el medi natural i com en el medi urbà, que persegueix la unió entre la natura i la ciutat, i s’enllaça en una nova realitat paisatgística.

En la producció de les obres s'ha anat construint un retrat urbà de la mateixa ciutat de València, mitjançant la tècnica del frottage sobre diferents suports.

Es pren la terra com a espai de creació, per a captar fragments que ens evoquen les vistes aèries, i és l'acció de l'ésser humà la que, a partir del trànsit sobre la ciutat, va component el fragment que ens interessa captar. Segons el període de temps que s'exposa el suport en el medi exterior el resultat tindrà una major o menor intensitat, fet que genera una tensió entre allò micro i allò macro.

El treball dels frottages es complementa amb unes peces ceràmiques extretes a partir de l'arrancada del registre de residus naturals, que proporcionen volum, rugositat i textura.

El projecte propicia el descobriment, l'ampliació dels límits tradicionals i l'exploració contínua dels materials, cerca un joc a través de diferents mitjans que tracta d'esprémer al màxim cada suport per a aportar una visió diferent del paisatge.

Cada individu té una manera de veure, descriure i representar la terra, segons la seua mirada i l'educació que té sobre el paisatge. Amb aquest projecte es pretén cercar la reflexió de l'espectador sobre la manera de mirar la ciutat amb la finalitat que ajude l'ésser humà a reflexionar sobre l'accelerada evolució de destrucció i modificació de l'entorn al seu antull. Es tracta que l'espectador puga comprendre, reconèixer-se i mirar-se en la pròpia obra com si es tractara d'una tornada a l'origen.

Sense títol, Javier Tejero Gómez.

En una pàgina del seu llibre The Practice of Everyday Life, Michel de Certeau ens parla de l'absència amb relació a la ciutat. En aquest mateix llibre ens conta que expressar un buit en realitat el crea. “Fa lloc al buit”. D'aquesta manera, diu, s'obrin buits que permeten el joc en un sistema de llocs definits.

Aquesta obra sorgeix a partir d'un joc que deixa un buit, i es desenvolupa caminant. El significant és un castell d'arena i caminar ens permet no tenir lloc, que ens espenta com a subjectes a un plantejament de la nostra condició com a productors. Aquest passeig, que va des de la platja de València fins a la Facultat de Belles Arts de la UPV, tracta d'agenciar-se del present des de la levitat, perdre el temps per a celebrar allò desconegut i avançar cap a allò inesperat per a repensar el plaer.

On the landscape, Vicente Machí.

La sèrie On the landscape té com a objectiu realitzar pintures que es creen i es relacionen amb un paisatge i territori determinat. Les mateixes es materialitzen des d'una acció performativa: arrossegant les teles sobre el carrer per a establir un recorregut concret dins de la ciutat de València.

En el procés d'elaboració de les obres l'atzar és un factor fonamental, ja que conforma gran part del resultat final de cadascun dels quadres. Com a conceptualització en aquesta sèrie s'utilitzen el trajecte i el viatge com a projecte artístic, que estableix el paisatge, i en concret la ciutat, com un motiu al qual recurrentment va la pintura.

Matèria elèctrica, Jorge Dabaliña. Sons i sorolls, Rose Domingo.

Matèria elèctrica una videoinstal·lació interactiva en què s'empren dispositius considerats obsolets, com són la càmera mini-DV, la taula de mescla de vídeo, les càmeres de videovigilància analògiques o el monitor PWM. Des del punt de vista tècnic és un sistema de vídeo de circuit tancat on el senyal flueix sense necessitat de ser enregistrat en cap mena de suport.

Les càmeres de vigilància que estaran instal·lades disposen d'una manera de detecció de moviment amb una interfície que he pretès mostrejar (to sampler), i gràcies a això, l'espectador és la primera baula d'una cadena de transmutacions a què sotmetrem la imatge. Tots aquests elements estaran disposats de manera que es puga realitzar una mescla en temps real del senyal de vídeo, que n’alterarà alguns dels paràmetres de manera que siga una experiència generativa i emergent. A més, gravant la pròpia imatge projectada o retransmesa pel monitor establirem bucles de retroalimentació que no faran sinó afegir capes d’aleatorietat als resultats, i obriran les portes a qualsevol mena d'error o accident que es produïsca per a incorporar-lo a la ja caòtica proposta.

Sons i sorolls consisteix en una instal·lació interactiva octofònica que qüestiona la relació sinestèsica entre imatge i so. D'aquesta manera, modifica el resultat segons el que ocorre al seu voltant, ja que captura de manera auditiva i visual les diferents modificacions de l'entorn que sorgeixen a mesura que els espectadors accedeixen a la sala. Partint dels sons, generalment anomenats “sorolls”, que ens acompanyen en el nostre dia a dia, proposa una reflexió sobre el significat de la música, dels cànons de qualificació d’aquesta i de la seua transformació a causa d'altres estímuls.

Vora mar / Permís d'obres, Alfredo Guillamón.

Vora mar / Permís d'obres és una instal·lació que sorgeix d'una obra videogràfica, que recull una intervenció realitzada en una zona de fricció entre un espai natural i un espai construït.

La intervenció es realitza a partir d'una acció que consisteix a alçar una paret de rajola amb espills pegats en un dels seus costats. A mesura que la paret s'alça in situ desapareix la imatge del paisatge natural i apareix la del paisatge urbà reflectit, de manera que s'inverteix l'escena. Els espills ens retornen una imatge fraccionada.

Amb aquesta acció es vol posar en relleu la desmesurada i desenfrenada producció d'infraestructures de l'ésser humà, com a causa principal de la fragmentació del paisatge, i per consegüent de la pèrdua de gran part de la biodiversitat dels ecosistemes. La instal·lació consisteix a projectar l'obra videogràfica sobre la paret d'espills que s’utilitzaren en la intervenció, de manera que part de la projecció es reflecteix al pis, que es dispersen en nous fragments. Amb aquesta obra es pretén potenciar la idea de fragmentació, alhora que generar un espai en què sorgisquen noves lectures a partir de la interacció entre la imatge real, la projectada i la reflectida.

Es recorre al fora de camp com a recurs compositiu i discursiu, de manera que l'obra queda articulada mitjançant aquesta estratègia.

Els objectius principals d'aquest projecte són evidenciar les zones de fricció entre els diferents hàbitats, qüestionar l'exagerat afany de l'ésser humà pel domini del territori i aportar una mirada poètica alhora que documental del paisatge fragmentat.

Aquesta investigació se centra a reflexionar sobre la mirada i a explorar els fenòmens que intervenen tant en la construcció del paisatge com en la fragmentació d'aquest. I està motivada pel desig de contribuir al desenvolupament d'una mirada sensible cap a la realitat que habitem i l'aspiració d'impulsar el valor de la biodiversitat dels entorns quotidians.